Els kenians

Escric des del confort de la meva habitació. Fa unes setmanes dormia en hostals d’arreu de Kenya. No sóc més feliç ara. Tampoc menys. Viure durant 15 dies a Kenya tampoc m’ha canviat els principis. No m’agrada expressar-me decorant amb purpurina. Viatjar m’aporta experiències i, sobretot, coneixement. Conèixer ens trenca els esquemes i esborra prejudicis. La tribu massai segueix vivint en molts aspectes com fa centenars d’anys. Però sabeu? Tenen mòbil. M’ho expliqueu fa un mes i no sé si m’ho crec. Bé, m’expliquen que juntament amb la massai existeixen fins a 41 tribus més a Kenya i tampoc hagués sabut dir si era veritat.

La desconfiança és un problema del “primer món”. Els africans ens van rebre amb els braços oberts. No me’n vaig trobar cap que es negués a ajudar-nos. O que no estigués disposat a parlar de qualsevol temàtica. Evidentment ells tenen les seves creences. I jo les meves. Vam debatre amb respecte i, en ocasions, també amb admiració. En alguns moments amb estranyesa. Siguem sincers. En moltes coses som extrems oposats.

Per a ells la poligàmia és el normal, és legal. La homosexualitat, en canvi, està penada. Deixeu-me puntualitzar, però, que ens van comentar que tot i que ser homosexual està prohibit i hi ha condemnes, la majoria fa la vista grossa. Un noi ens va dir: “cadascú sap el que passa a casa seva, però no cal ensenyar-ho al carrer”. Quan nosaltres els parlàvem del divorci ens miraven amb estranyesa. És clar, pensen: “si et pots casar fins a una vintena de vegades, per què separar-se d’una de les dones?”. Perquè això sí. La poligàmia està permesa, però només per als homes. És a dir, només els homes poden decidir casar-se varies vegades. I sovint ho fan per “diners”. Ho escric entre cometes perquè per a ells diners sovint fa referència a un ramat de vaques, literalment.

Sabeu que bona part de la població keniana és cristiana? Es pot pensar que per ser un país africà la majoria seran musulmans. Doncs no. Resulta que bona part dels creients musulmans es concentren a la costa, mentre que a la resta del territori que vam visitar (parlem del sud del país) predominen els ciutadans que són cristians. La religió té una gran incidència en el seu dia a dia. En les botigues, en la publicitat, en la vestimenta o, fins i tot, en els famosos “matatus”, mini autobusos que condueixen temeràriament i recorren tot el país. Qui ha dit taxi?

Si hi ha un concepte que defineix el caràcter dels kenians és l’hospitalitat. En la primera impressió et poden semblar gent reservada, com si estiguessin a l’expectativa. La barrera s’esfondra quan els saludes o els demanes ajuda. Mentre m’insistia en carregar amb una de les meves motxilles, el propietari d’un hostal em va explicar que en la cultura africana és gairebé una obligació donar una bona acollida als seus convidats i ajudar-los en tot el que sigui possible. Per pocs recursos que tinguin. Encara tinc al cap la imatge d’un grup d’homes enfangats fins el coll per tal d’ajudar-nos a treure el cotxe encallat en el fang.

Els kenians construeixen lligams familiars molt propers i, a la vegada, amplis. La família sovint no són tan sols els membres de sang, sinó la comunitat sencera. La seva primera resposta a la nostra pregunta sobre qui criava els fills va ser una mirada de sorpresa. En paraules ens van dir que tothom cuida de tothom. I no els entra al cap com algú pot abandonar el seu fill, per molt pobre que sigui la família. I l’educació és molt important per a ells. Us sorprendria l’interès que tenen molts per anar a la universitat. En aquest sentit, una altra vegada em vaig endur una sorpresa majúscula en parlar amb un noi massai que tenia grans projectes per millorar les condicions de vida de la seva tribu. Per dur-los a terme volia estudiar a la universitat i trobar els recursos necessaris per tirar-los endavant. Ens ho explicava al costat de casa seva, on hi havia una petita placa solar.

I els nens són encantadors. Totalment ignorants de les realitats que no són la seva, et saluden amb alegria quan passes per davant de casa seva amb el cotxe. “Mzungus, mzungus, how are you?” era la salutació que més vegades vam escoltar durant el viatge (“Mzungus” és una paraula que significa quelcom similar a “Blanc” i l’utilitzen per referir-se als guiris). Si teníem l’oportunitat d’interactuar amb ells aconseguien contagiar-te l’alegria que destil·len. Són tímids, però curiosos alhora. Se t’acosten a poc a poc, per acabar jugant amb tu al joc més simple. Ah, i els encanten les fotografies. Les càmeres són per a ells un objecte misteriós, digne d’un estudi minuciós.

Per cert! Si algú es pensava que no parlaria de la relació de la gent i l’alcohol, no preocupar-se, allà voy! Resulta que aquesta gent està molt acostumada a veure begudes a temperatura ambient. Així que trobar una bona birra fresqueta resulta una missió difícil de complir. Tenen una marca nacional de cervesa bastant coneguda, la “Tusker”. La mateixa marca té una varietat de sidra que recomanem altament. I llavors el típic: massais bevent vodka importat de Tanzània (?) i una beguda espirituosa que vaig provar gairebé sense mullar-me els llavis. No em pregunteu com vam acabar en una festa privada en un dels seus poblats.

El sentiment que m’enduc fruit de la interacció amb el poble kenià és de gratitud. Ens vam sentir acollides per persones que ens van tractar de meravella. Tot i la timidesa són gent amb curiositat, disposades a entaular conversa amb tu i desvetllar els dubtes generats entre cultures tant diferents. L’altre dia vaig començar a veure la segona temporada de Sense8 i em ve al cap una frase que pot resumir com funcionen les barreres que ens posem sovint alhora de conèixer altres cultures: “etiquetar és tot el contrari a entendre”. Així que, a veure (i conèixer) món!

L’últim tram pel Brasil

Tram 8: Mossoró (Rio Grande Do Norte) – Fortaleza (Ceará): 245 km.

(Redoble de tambors) I aquí estem de nou, per publicar l’última rutilla abans del dia de tornada. La jornada es preveu interessant. Ens han dit (i hem vist en fotos) que Canoa Quebrada és visita imprescindible per la costa nord-est del Brasil. El dia esdevé plujós, però mica en mica es va animant. Sobretot quan tornem a fer una excursió en boggie. És d’aquelles activitats que les descobreixes i cada vegada tens més ganes de tornar a fer. En Pablo, el nostre conductor de torn, resulta ser l’ànima de la festa d’aquest poble. I a base de reggae ens passeja per les dunes i les platges inaccessibles amb cotxe. També ens porta a una duna gegant on han instal·lat varies tirolines i entreteniments varis, com un tobogan ideat amb una corda i una taula no massa estable. Algunes tirolines acaben en una bassa d’aigua que molt neta no sembla. Decideixo que ni pa’tras em llanço per allà i no veig a la Helen molt disposada. Ei, però cap problema. Després de fer la cerveseta de rigor en aquell indret, en Pablo té clar que farem la baixada en boggie. Divertit, sí, sobretot quan ja ets a baix. Llàstima que no us pugui incrustar en l’entrada el vídeo del moment.

canoa quebrada

El xiringuito al punt més alt de la duna gegant

canoa quebrada

Una de les tirolines infernals amb la bassa al fons

canoa quebrada

El símbol de Canoa Quebrada

Els paisatges de Canoa Quebrada són impressionants. Després de l’entretinguda excursió amb buggie, el nostre nou amic ens guia fins a la zona de xiringuitos a primera línia de mar. I allà dinem, com dues reinones. Ens col·loquen la típica taula de plàstic a pocs metres de l’aigua, estratègicament situada per a què d’aquí una estona, quan la marea hagi pujat, estiguem en la zona de tribuna. Ens porten una safata amb un llamp de peix acabat de fer, la nostra birrica, caipirinhes… El cambrer fins i tot s’encarrega de fer venir un home que ens ven un dolç per fer els postres. Uf, quin dolç. Es diu “cocada” i no, no és cap droga. És coco trinxat amb llet condensada barrejat amb quelcom més dolç. Clar, com que la barreja no és prou dolça per sí sola, doncs decideixen fotre-hi cullerada. En el nostre cas vam escollir una cocada amb maracujà. I jo tenia ganes de plorar de l’emoció.

 canoa quebrada

El nostre dinar a primera línia de mar

 canoa quebrada

El contrast de colors de Canoa Quebrada

canoa quebrada

La platja de Canoa Quebrada i una cabanya típica de la zona

Fem l’últim bany del nostre viatge per arribar fresquetes a Fortaleza. En un parell d’hores arribarem allà. I què ens trobem? Una festa pre-carnaval. Doncs clar que sí, amb il·lusió,  sobretot després d’haver trobat una pousada barateta. Un moment, siusplau, que me desorino. Mentre escric aquestes línies no puc evitar recordar el moment en què l’Helena va pujar la seva maleta fins a l’habitació. Tela… Només quedava una habitació lliure i vam haver de pujar tres escales diferents. L’última d’elles una en forma de cargol molt estreta. I clar, com que la reinona havia portat la maleta més gran que tenia us podeu imaginar les peripècies de la mossa per traginar l’equipatge cap a dalt. I les dificultats augmenten quan et ve un atac de riure. Un espectacle. Una mujer… es digna de admirá. Bé, tornant al tema. Evitem ficar-nos en el “meollo” i ens instal·lem en un bar per veure-les passar. La gent va i ve del pre-carnaval i desfila davant nostre amb uns abillaments cada vegada més estrafolaris. Tot un espectacle per a la vista i la resta de sentits. En definitiva, una vegada hem sopat ens dirigim a la pousada per deixar les maletes a punt. Demà iniciaré la sèrie de vols que em portin fins a Barcelona.

fortaleza

El moment crític en què la Helen pujava l’escala de cargol amb la maleta

Ens llevem. El cotxe està fet una guarrada. I l’hem de tornar. Busquem una gasolinera on deixar-lo decent i se’ns presta un home molt trempat (i meticulós) que ens el neteja durant una hora. Nosaltres matem l’estona mirant les fotos de les respectives càmeres. Un espectacle, de nou. Tornem el cotxe de lloguer i ens dirigim a l’aeroport. Abans de tornar el vehicle comprovem que hem fet 2.129 km. Casi ná! Dinem quelcom i fem repàs del viatge. I ens diem com ens trobarem a faltar. Sí, és una monyeria. Però no és cap novetat. La meva companya d’aventures sap com me l’estimo!

Tram extra

Fortaleza à Salvador à Lisboa… Ah, no, espera! Fortaleza à escala a Joao Pessoa à Salvador à … Arribo a Salvador amb una hora i mitja de retràs. Potser és una bona notícia, ja que l’enllaç amb el següent vol no serà de 4 hores. Aprofito els 30 minuts de wi-fi per comunicar als meus estimats que estic viva i em preparo mentalment per les 7 hores de vol que m’esperen. No sé si dir que viatjar de nit és una avantatge o no. Sí, tindré son. Sí, dormiré en unes condicions deporables. Només espero que no em toqui cap criatura ploranera a prop. La notícia que em fa donar la benvinguda al nou dia és que quan em desperto del meu “duermevela” només queda una hora de trajecte. I em porten l’esmorzar. Aquí me n’adono que puc tenir jet-lag. Quan arribi a Lisboa hauré sumat 2 hores més a la meva vida. I no tindré gana. Però hauré de dinar, ja que quan arribi a Barcelona hauré sumat una hora més a aquest llarg dia. Quin cacau d’horaris. Però bé, l’experiència haurà valgut la (poca) pena!

Quilòmetres i més quilòmetres pel Brasil

Tram 7: Natal (Rio Grande Do Norte) – Mossoró (Rio Grande Do Norte): 281 km.

Buenas bienvenidos a la fiesta ilegal…!  Ens acostem al final del nostre bonic viatge. Comencem a tenir les càmeres plenes de fotos, les nostres pells més morenes (en el cas de la Helen és ja un cas envejable) i els nostres cervellets emplenats de grans records.

Fa dies que ho anàvem rumiant. Debatíem la idea en els trajectes de cotxe… i al final ens hem decidit. Ens farem un record inoblidable d’aquest viatge (i inesborrable –bé, potser si un dia em cremo en aquella part del cos acabarà desapareixent…). Ahir en arribar a Natal vam fer el primer pas: buscar un estudi de tatuatges. On dius que estan disposats a ser còmplices d’aquesta idea sobtada? Ah, creiem que el Joo Studio és un bon lloc (almenys té la típica estètica d’un estudi de tatuatges – i el local està net -) i en Mart, un noi molt seré, sembla que té bones mans. O almenys parla millor amb les mans que amb l’aparell locutor. I voilà! Us agraden els nostres tatuatges a conjunt?

Tatuatges tropicals

Encara que la imatge no ho reflecteixi… Depilar-se fa més mal. Palabra.

L’Helena en la seva estrena. I en Mart manos a la obra.

Connexió Brasil –  Catalunya, passant per la calma (i gran comoditat) d’una bonica hamaca. Per cert, l’Helena s’ha estrenat! Sí, encara que us costi de creure a aquestes altures de les seves aventures (sóc una jefa fent rimes) encara hi ha coses en les que aquesta pinyastre s’ha de destapar. Amb els turmells embolicats com si fóssim dos fuets que han de creuar una duana, tornem a agafar el cotxe. No hi ha temps a perdre i el full de ruta ens indica que avui ens toca una altra llarga travessia. A veure, com ho explico sense caure en el tòpic dramàtic. Gran part de la travessia l’hem fet per una carretera custodiada pel mateix dimoni. De debò. Em sentia com si estiguéssim jugant al tir al plat, però amb forats: – Helena! Forat! (Cop de volant). Més endavant la Helen ha descobert que es tractava d’una via d’àmbit estatal i, clar, el seu manteniment no és com el de les carreteres federals (que tampoc és per tirar cohets). Es veu que el diner públic es fa servir per altres assumptes… Us sona la història? Veritat que sí? Aquí també som experts en matèria de corrupció. Dinem en un pim pam en el típic bar de carretera que el més especial que té és la superpoblació de mosques. Tenia la quantitat més elevada per metre quadrat que hagi vist. El pla era arribar fins a Aracatí, però després de la gran experiència (i el temps perdut per carreteres secundàries) no ens volem arriscar a que se’ns faci de nit.Així que fem parada a Mossoró.

La ciutat és una mica lletja i l’única cosa que ens convenç és el centre comercial. Bé, més que un gust personal és una necessitat, ja que anem sense un puto duro, no sabem on trobar una pousada i necessitem un bany amb urgència. Serveixen per quelcom més els centres comercials? Per a nosaltres dues, no per massa més. La senyalització per carretera en aquest país és una odissea (encara no ho havia dit, no?). Però ei, les indicacions per arribar al shopping, com l’anomenen ells, són més precises que els GPS de la NASA. Visca el consumisme! Anem amb la idea de trobar un caixer que ens estimi (no tenim massa esperança però hi volem creure), però no hi ha sort. Almenys podem buidar el dipòsit. Es veu que els lavabos, més o menys, es troben a tot el món.

Amb la feina feta a mitges no tenim més remei que tornar al centre de la ciutat i iniciar la cerca d’una pousada decent per passar la nit. Crec que és el dia que més ens costa tenir èxit amb l’allotjament, però finalment ens instal·lem i sortim a donar un tomb pel passeig més concorregut de la ciutat. Ja el tenim conegut perquè li hem donat la volta a la plaça com 10 vegades des que hem arribat. Sembla que estiguin de festa. Però bé, si seguiu el blog de la Helen  sabreu que en aquest país és la tònica habitual. Música per aquí, música per allà. I finalment provo la tapioca. El menjar que més se li podria semblar seria una massa de crep, però de color blanc, més gruixuda i sosa. A veure, no és per comparar i menysprear el menjar, però la cosa és així, els francesos dominen més l’art de les masses. També provo una nova varietat de suc: menta amb pinya (perdoneu, que l’Helena em corregeix: abacaxi com hortela – a vegades es mereix una pinya –). Amb l’estómac ple ja podem anar a dormir. Demà toca visitar Canoa Quebrada!