El gust de Kènia

Una de les primeres preguntes que em faig quan viatjo és què menjaré en el país de destí. Reduir en una sola pregunta la gastronomia d’un país em sembla un acte simplista. A Kènia, però, et faciliten l’assumpte. La paraula clau és “cabra”. I els kenians la poden incloure en gairebé qualsevol plat. Al principi fa gràcia, no? És la novetat. M’atreviria a dir, així de memòria, que no havia menjat cabra abans del viatge al país africà. La proves i t’agrada. Fins que comences a somniar amb ella o l’olores a tot arreu. No seré jo qui menysprearà el menjar d’un país, tot i que sóc sincera i us dic que tinc la impressió que passarà un temps fins que torni a provar la carn de cabra. Visca la varietat.

(Als més sensibles, disculpes, aquesta és la realitat). Masais preparant la cabra per a ser cuinada.

Una de les gràcies que té conèixer la gastronomia d’un país és llegir per primera vegada els noms dels plats. Allà estàvem les tres, assegudes a qualsevol bar, llegint la carta escrita en swahili. Us podeu imaginar les nostres cares quan rebíem la informació en els nostres cervells. Només sóc capaç de recordar el terme “chapati”, amb el qual es refereixen a una massa feta amb farina, aigua i sal. Per fer-vos una idea és quelcom similar a una massa de crep. La gastronomia a Kènia es troba fortament condicionada pel clima i la tipologia del terreny. El que acabo de dir és lògic i evident? Sí. Però això explica que la seva dieta es basi en molt d’arròs, molta col, les fruites que poden cultivar i peix/marisc a la costa (no em pregunteu quins). No m’oblido de la cabra. El seu record és inesborrable.

Una dona en plena feina al llac Naivasha

A Nairobi vam poder provar el camell. No és la carn més amorosa del món, però està bona. En el mateix restaurant vam provar un dels hummus més bons dels que he provat. I en un supermercat vam poder rampinyar (pagant, és clar) unes samoses que ens van fer caure una llagrimeta. Quan vam veure un gran rètol anunciant una pizzeria en un centre comercial ens vam tirar de caps. Com trobàvem a faltar els hidrocarburs. I sí, ho sabem. Món capitalista.

Tot i les restriccions en l’obtenció de certs aliments que a nosaltres ens són típics, ens ho vam saber muntar bé. Pel record quedarà el sopar que ens va preparar l’Abdel a Watamu. El menú estava compost per una sopa de coco espectacular amb la que no paràvem de banyar els nostres plats d’arròs i una tonyina segurament capturada a pocs metres  de la costa. I com som dones agraïdes vam aportar el beure. El mateix dia de la nostra arribada a Kènia ja sabíem quina era la cervesa “Tusker”. En el segon dia vam descobrir la sidra de la mateixa marca: “Taska saida”, que pronuncien ells. Cal remarcar el preu del beure. Vam detectar que l’alcohol és tant o més car que aquí. No en sabem el motiu vertader, però deduïm que al govern no li agrada massa que la població begui. Ah! I en molts llocs el beure el serveixen calent, no fos cas que amb temperatures superiors als 30 graus experimentessis un lleuger calfred. L’últim dia vam estar al Carnivore. Si bé és un restaurant força conegut i enfocat al turista val la pena fer-hi una visita. Ofereixen un buffet on pots degustar un munt de carns diferents que classifiquen en exòtiques (cocodril, estruç, conill (?)) i “normals” (cabra -sí, hahaha hihihi-, vaca, porc, pollastre…).

Les dirtys amb 3 famoses Tusker (a vegades no sé servir cervesa…)

En el poble masai en el que vam passar tota una jornada ens van servir una mena d’estofat a base de col i cabra (què estrany, oi?). El plat fort del dia, però, ens el van oferir a la tarda quan, sense saber massa com, vam acabar al poble masai veí, dins d’una de les cases de fang típiques de la zona, en una habitació de 3×4 metres, envoltades pers uns 20 homenots engrescats en una festa privada. L’estampa era digne de veure/beure. I què beuen els masais quan celebren coses? Cervesa calenta, és clar, vodka importat de Tanzània i una beguda espirituosa que preparen ells mateixos. Brindem per Kènia i gaudim del seu menjar!

La festa “clandestina” d’uns masais

Anuncis

Con un coche y a lo loco

Com condueixen els kenians? Doncs no té massa secret: com el cul. Ras i curt. “Les normes estan per saltar-te-les”, deuen pensar. Per qui no estigui al cas: condueixen amb el volant a la part dreta del vehicle i, per tant, en el carril contrari al que és habitual per a nosaltres. Llegat anglosaxó, conseqüència de ser antiga colònia.

Vamos allá, no?

Som-hi!

Posem-nos en situació per començar: vam voltar tot un matí per Nairobi, motxilla a l’esquena, intentant trobar una agència local de lloguer de cotxes. Finalment, vam tenir “sort” i vam trobar un grup d’homenots que ens van aconseguir un “4×4”. Més endavant narrarem el perquè de les cometes. Primera sorpresa: el cotxe és automàtic. Així que ja ens veieu a les tres donasses provant un cotxe sense marxes, conduint “al revés” i pel mig de la caòtica Nairobi. Encara recordo la cara d’espant del propietari del cotxe (doncs espera’t, fill, que encara han de passar moltes coses). Que comenci l’espectacle.

Us presentem “The Beast” (i les “dirtys”,) o també anomenat “X-trail fail”. El Kilimanjaro de fons.

Aquí sembla professional i tot, oi?

L’Aida és la valenta que s’atreveix a treure’ns de la ciutat. Un aplaudiment per a ella. Però oh, espera, que això només acaba de començar. Prenem una de les “carreteres” (intueixo que hi haurà moltes cometes en aquest text) principals del país, que enllaça la capital amb Mombasa, situada a la costa. Escric “carretera” perquè està asfaltada, tot i que sembla que en certs punts se’ls ha oblidat acabar la feina. Coses que passen. I dic principal perquè és una de les vies més transitades del país, tot i la seva manca de vorals, línies pintades o il·luminació. Anem al gra. Com condueixen? Jo diria que per instint. Els avançaments impossibles es fan realitat a Kènia. Per la dreta, per l’esquerra o pel mig. La qüestió és arribar el primer. Sobretot pel que fa als “matatus”. Aquests minibusos són el transport majoritari del país i van a tota pastilla. Fem un parèntesi aquí per explicar el perquè.

La “carretera” principal entre Nairobi i Mombasa (i micos realment espantats)

Parlant amb un keniata em va explicar que la competència entre matatus és ferotge. I la velocitat està molt relacionada amb la reputació. És senzill. Qui arriba abans als llocs té més clientela. Quan li vaig preguntar si no patien perquè els parés la policia em va respondre amb un frec de mans: suborns. La conclusió per a ells és fàcil d’obtenir: prefereixen pagar uns calers de més per tal de seguir sent fidels als seus usuaris.

Els famosos “Matatus”

Prosseguim amb la narració. La qüestió és que ja el primer dia vam trobar-nos enmig del caos, observant maniobres temeràries cada pocs segons. Cada anècdota superava l’anterior: “Ei, mira, un tiu sense casc”, “Ostres, tres en una moto”, “Apa, aquell avança per la vorera!”, “Bua, aquell cotxe avançarà aquell altre que també està avançant!”, “m’ho estic imaginat o aquell home porta un taüt en una moto?” o poseu aquí qualsevol altre exemple que us pugueu arribar a imaginar: __________.

Maniobres “impossibles” dignes de Fast & Furious

Així com qualsevol maniobra és possible a Kènia, les senyals gairebé són inexistents. “Per on anem?” era una de les preguntes més habituals. Sort que vam tenir la sensatesa de comprar un mapa de carreteres abans de viatjar. Sort. Aquest gest, però, no va evitar que en el segon dia volguéssim travessar un parc natural sense saber-ho. Coses de la vida. Donem gràcies a la capacitat negociadora de l’Aidot per tal de “colar” a la Helen com a “nen petit” en l’entrada a la reserva.

“Airbags” naturals. Segur que aquesta moto no quedarà malmesa.

Aquell primer parc ens regalaria els primers contratemps amb el cotxe. Estàvem conduint tranquil·lament per un camí de sorra quan vam començar a escoltar un soroll procedent de la part inferior del vehicle. “Se’ns haurà queda’t una branca enganxada”, vam pensar, innocents de nosaltres. Una branca dèiem…. Resulta que el tub d’escapament havia decidit partir-se per la meitat i el portàvem arrossegant. La situació era la següent: ens trobàvem enmig del parc natural més gran del país,  només ens havíem creuat amb un altre vehicle en les últimes hores i la cobertura escassejava en els nostres mòbils. Els astres, però, es van alinear per a nosaltres i aquell únic cotxe amb el que ens havíem creuat va aparèixer als pocs minuts. El conductor es va oferir a desmuntar la part del tub que portàvem arrossegant i a partir d’aquell moment el “4×4” es va convertir en un cotxe tunejat. Uns minuts després el cotxe tornava a reclamar la nostra atenció. Sense motiu aparent havia decidit no tornar-se a engegar. Després d’unes gestions vam descobrir que la bateria no feia prou contacte. Durant els següents dies vam aprendre a encendre el motor a cop de xancleta, fins que vam trobar un mecànic solidari que ens va collar el cargol de la bateria que no feia prou contacte. Un altre problema resolt. I a seguir!

L’Helena en plena reparació express de la bateria

El tros de tub d’escapament a la nostra arribada a Nairobi, 14 dies de viatge després.

La gran experiència de llogar un cotxe pel teu compte a Kènia és, sense cap mena de dubte, conduir per dins dels parcs naturals. No tan sols per gaudir dels animals i els paisatges sota la teva pròpia elecció, marcant el ritme de la visita, sinó pels contratemps que, gairebé per força, acabes vivint. Al principi d’aquesta narració us comentava que en algun moment us explicaria el perquè de les cometes en les paraules “sort” i “4×4”. Allà que vaig. Doncs resulta que de “sort”, no tanta, ja que el cotxe més que un “4×4” era un “2×4” i les úniques rodes que funcionaven com a tot-terreny eren les de la part del davant del vehicle. I com ho vam descobrir? Fàcil. Quedant-nos enganxades al fang no una vegada, sinó dues, dins del Parc Natural Masai Mara. Per si l’experiència en sí no fos entretinguda millor encara fer-ho en una zona amb alta presència de lleons. És clar que sí! L’aspecte a favor va ser que les dues vegades van succeir al voltant de les 3 de la tarda i els lleons ganes de sortir a menjar no en deurien tenir, amb aquella calorassa. Ja ens veieu en aquest panorama, inventant solucions estrafolàries per treure el cotxe del que a partir de llavors anomenaríem “las Ciénagas de los muertos”. L’única solució eficaç en ambdós casos va ser esperar a trobar un altre vehicle que ens remolqués i ens tragués del fang. I a seguir amb l’aventura!   

Estampa de la primera “enfangada”. No calen més paraules.

Després de dues setmanes voltant pel país, Nairobi ens reservava una última sorpresa pel darrer dia. I és que ens encanta adoptar els costums dels nadius i allò que circulant pel centre de la ciutat l’Helena decideix fer un canvi de sentit en una via de doble carril per banda amb dues grans línies continues al mig. Fins aquí tot alegria i diversió mentre celebràvem la seva gesta aconseguida amb una sola maniobra del volant. Però, ei, sorpresa. S’acosta pel darrere un agent de policia en la seva moto molona. “Alto, policia” li va faltar dir. A dia d’avui el record fa gràcia, però us puc assegurar que l’experiència viscuda no em va forçar una rialla, sinó més aviat unes quantes llagrimotes. Us estalviaré els detalls i us en faré un resum ràpid: després d’un parell d’hores al pàrquing de la comissaria, unes quantes negociacions i algun moment tens, vam aconseguir que el “gran jefe” (ho vam deduir per la seva indumentària militar), ens deixés marxar “de rositas” i aprofités per convidar-nos a passar uns dies a la seva casa d’estiueig a la costa keniata. Per celebrar-ho vam anar al “Carnivore”, un conegut restaurant on serveixen carns d’animals tant corrents per a nosaltres com l’estruç o el cocodril. El menjar que no falti per fer passar els mals tràngols. Com a recomanació final us diré que a Kènia podeu conduir com vulgueu, però que no us vegi la policia.

Un regal per a tancar l’article

Els kenians

Escric des del confort de la meva habitació. Fa unes setmanes dormia en hostals d’arreu de Kenya. No sóc més feliç ara. Tampoc menys. Viure durant 15 dies a Kenya tampoc m’ha canviat els principis. No m’agrada expressar-me decorant amb purpurina. Viatjar m’aporta experiències i, sobretot, coneixement. Conèixer ens trenca els esquemes i esborra prejudicis. La tribu massai segueix vivint en molts aspectes com fa centenars d’anys. Però sabeu? Tenen mòbil. M’ho expliqueu fa un mes i no sé si m’ho crec. Bé, m’expliquen que juntament amb la massai existeixen fins a 41 tribus més a Kenya i tampoc hagués sabut dir si era veritat.

La desconfiança és un problema del “primer món”. Els africans ens van rebre amb els braços oberts. No me’n vaig trobar cap que es negués a ajudar-nos. O que no estigués disposat a parlar de qualsevol temàtica. Evidentment ells tenen les seves creences. I jo les meves. Vam debatre amb respecte i, en ocasions, també amb admiració. En alguns moments amb estranyesa. Siguem sincers. En moltes coses som extrems oposats.

Per a ells la poligàmia és el normal, és legal. La homosexualitat, en canvi, està penada. Deixeu-me puntualitzar, però, que ens van comentar que tot i que ser homosexual està prohibit i hi ha condemnes, la majoria fa la vista grossa. Un noi ens va dir: “cadascú sap el que passa a casa seva, però no cal ensenyar-ho al carrer”. Quan nosaltres els parlàvem del divorci ens miraven amb estranyesa. És clar, pensen: “si et pots casar fins a una vintena de vegades, per què separar-se d’una de les dones?”. Perquè això sí. La poligàmia està permesa, però només per als homes. És a dir, només els homes poden decidir casar-se varies vegades. I sovint ho fan per “diners”. Ho escric entre cometes perquè per a ells diners sovint fa referència a un ramat de vaques, literalment.

Sabeu que bona part de la població keniana és cristiana? Es pot pensar que per ser un país africà la majoria seran musulmans. Doncs no. Resulta que bona part dels creients musulmans es concentren a la costa, mentre que a la resta del territori que vam visitar (parlem del sud del país) predominen els ciutadans que són cristians. La religió té una gran incidència en el seu dia a dia. En les botigues, en la publicitat, en la vestimenta o, fins i tot, en els famosos “matatus”, mini autobusos que condueixen temeràriament i recorren tot el país. Qui ha dit taxi?

Si hi ha un concepte que defineix el caràcter dels kenians és l’hospitalitat. En la primera impressió et poden semblar gent reservada, com si estiguessin a l’expectativa. La barrera s’esfondra quan els saludes o els demanes ajuda. Mentre m’insistia en carregar amb una de les meves motxilles, el propietari d’un hostal em va explicar que en la cultura africana és gairebé una obligació donar una bona acollida als seus convidats i ajudar-los en tot el que sigui possible. Per pocs recursos que tinguin. Encara tinc al cap la imatge d’un grup d’homes enfangats fins el coll per tal d’ajudar-nos a treure el cotxe encallat en el fang.

Els kenians construeixen lligams familiars molt propers i, a la vegada, amplis. La família sovint no són tan sols els membres de sang, sinó la comunitat sencera. La seva primera resposta a la nostra pregunta sobre qui criava els fills va ser una mirada de sorpresa. En paraules ens van dir que tothom cuida de tothom. I no els entra al cap com algú pot abandonar el seu fill, per molt pobre que sigui la família. I l’educació és molt important per a ells. Us sorprendria l’interès que tenen molts per anar a la universitat. En aquest sentit, una altra vegada em vaig endur una sorpresa majúscula en parlar amb un noi massai que tenia grans projectes per millorar les condicions de vida de la seva tribu. Per dur-los a terme volia estudiar a la universitat i trobar els recursos necessaris per tirar-los endavant. Ens ho explicava al costat de casa seva, on hi havia una petita placa solar.

I els nens són encantadors. Totalment ignorants de les realitats que no són la seva, et saluden amb alegria quan passes per davant de casa seva amb el cotxe. “Mzungus, mzungus, how are you?” era la salutació que més vegades vam escoltar durant el viatge (“Mzungus” és una paraula que significa quelcom similar a “Blanc” i l’utilitzen per referir-se als guiris). Si teníem l’oportunitat d’interactuar amb ells aconseguien contagiar-te l’alegria que destil·len. Són tímids, però curiosos alhora. Se t’acosten a poc a poc, per acabar jugant amb tu al joc més simple. Ah, i els encanten les fotografies. Les càmeres són per a ells un objecte misteriós, digne d’un estudi minuciós.

Per cert! Si algú es pensava que no parlaria de la relació de la gent i l’alcohol, no preocupar-se, allà voy! Resulta que aquesta gent està molt acostumada a veure begudes a temperatura ambient. Així que trobar una bona birra fresqueta resulta una missió difícil de complir. Tenen una marca nacional de cervesa bastant coneguda, la “Tusker”. La mateixa marca té una varietat de sidra que recomanem altament. I llavors el típic: massais bevent vodka importat de Tanzània (?) i una beguda espirituosa que vaig provar gairebé sense mullar-me els llavis. No em pregunteu com vam acabar en una festa privada en un dels seus poblats.

El sentiment que m’enduc fruit de la interacció amb el poble kenià és de gratitud. Ens vam sentir acollides per persones que ens van tractar de meravella. Tot i la timidesa són gent amb curiositat, disposades a entaular conversa amb tu i desvetllar els dubtes generats entre cultures tant diferents. L’altre dia vaig començar a veure la segona temporada de Sense8 i em ve al cap una frase que pot resumir com funcionen les barreres que ens posem sovint alhora de conèixer altres cultures: “etiquetar és tot el contrari a entendre”. Així que, a veure (i conèixer) món!